La revista Estudis Romànics publica, al número 43, una ressenya sobre la Història de la literatura popular catalana, escrita per Gemma Lluch (Universitat de València).
Així doncs, la investigació que presenta aquest llibre és hereva del treball col·lectiu del principal grup europeu d’investigació sobre l’etnopoètica. Alhora, com indica la professora Carme Oriol a la introducció, és una conseqüència natural de les contribucions realitzades per altres investigadors.
La doctora Oriol, en la introducció, afirma que amb «aquest llibre s’ha volgut donar una visió dels estudis de literatura popular en el conjunt dels territoris de llengua i cultura catalanes durant més d’un segle i mig d’activitat. S’han tractat els autors, les obres, les institucions i els projectes que han caracteritzat cadascun dels territoris, amb les seves dinàmiques pròpies, però també amb les seves interrelacions i influències. Aquesta visió de conjunt, global i particular alhora, és una de les característiques del llibre i, segurament, el que li aporta més novetat». Com és habitual, la doctora peca d’humilitat perquè les aportacions innovadores de la recerca que presenta Història de la literatura popular catalana van molt més enllà.
En conclusió, si qualsevol investigador fa una metalectura d’aquesta investigació trobarà com s’ha de presentar un treball de qualitat. Malauradament, hi ha una tradició de treballs que editen aportacions col·lectives que simplement són una suma de treballs ja fets, que no dialoguen entre ells, que ignoren el treball dels antecedents i de l’autor anterior o posterior de l’estudi, etc. Són treballs condemnats a desaparèixer i balafiar paper i esforços econòmics de les institucions. Història de la literatura popular catalana és un exemple modèlic de com s’ha de construir una investigació col·lectiva, com s’ha de presentar al públic en forma de llibre i com s’ha d’orientar el treball d’un equip de recerca.
