Sonograma. Revista de Pensament Musical i Difusió Cultural publica, a la secció de Folklore, un article de Vicent Vidal sobre les llegendes urbanes.
Un turista europeu visita el mercat de Wuhan, a la Xina, i es fa una sopa de ratapinyada. De l’home ja no se’n torna a saber més, però aquesta sopa valdrà uns quants milions d’infectats per coronavirus. Hem sentit aquesta història, la del presumpte «pacient 0», amb més o menys variació, durant aquests mesos. I l’hem explicada. Perquè ens la creiem. Perquè la necessitem: necessitem explicar-nos l’origen de tot això que ens està passant. Perquè és una situació estranya, difícil, problemàtica. I, davant d’allò desconegut, difícil i problemàtic, el folklore sempre és a punt per actuar (Pujol 2013: 279). En aquest cas, amb una llegenda urbana o contemporània.
«Hi ha gent que diu». Però, qui és la gent que diu? Quina és la font de les llegendes urbanes? Normalment, la llegenda urbana te l’explica algú pròxim a tu, sobre una tercera persona amb qui no tens contacte directe. Això li ha passat a l’amic d’un amic meu, per exemple. O a la cosina del meu cunyat. Algú que podríem arribar a conèixer, però que no coneixem directament: sabem que existeix perquè algú ens n’ha parlat. És la persona perfecta: suficientment pròxima per donar-li credibilitat, suficientment llunyana perquè no tinguem confiança per preguntar-li i comprovar-ho.
