Marina Navàs (Universitat Rovira i Virgili) escriu "La saviesa, una mica més òrfena: plany a Josep M. Pujol (1947-2012)" al número 12 de la revista Mot So Razo corresponent al 2013, concretament a les pàgines 67-70.
Josep M. Pujol era un savi, en totes les accepcions del terme. Aquell a qui tothom recorria quan es trobava un escull infranquejable, aquell que sempre tenia la resposta justa i oportuna per a cadascú i en cada cas. En ell es trobaven reunides amb mestria la ciència i la sapiència, l’elegància i la calidesa, la largueza i la cortesia.
En aquest mateix número també s'hi pot llegir l'article "Josep M. Pujol, el rei en Jaume i el Llibre dels fets" de Xavier Renedo (p. 19-32), una versió ampliada de la conferència pronunciada el 19/12/2012 en l'homenatge organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la URV.
La imatge que tinc d’aquell J. M. Pujol, una imatge en què es barregen els records de la reunió amb els de les impressions dels primers treballs que li havia llegit, és la d’un home molt culte, amable, irònic i de tracte elegantíssim, encara que d’entrada una mica reservat. No semblava, i continuo tenint la mateixa impressió, un professor d’una universitat catalana, sinó més aviat un professor d’una universitat anglesa de la primera meitat del segle XX, un possible company de Tolkien o de Lewis, fascinat, com ells, per les tradicions folklòriques, els relats antics, l’epigrafia, la tipografia i la paleografia.